prenent un cafè una tarda de divendres no pas qualsevol...

Demà farà 4 mesos d’aquell 1 de juny que veu agafar el camí 

desconegut per emprendre un viatge sense tornada. 

Sou tan valentes…

I nosaltres des d’aquí cada dia ens esforcem més 

per canviar cada llàgrima per un somriure, però és massa difícil!. 

Mai oblidarem aquell dia de tempesta que vam quedar xops, 

on les llàgrimes es barrejaven amb la pluja. 

El cel estava enfadat però no més que nosaltres...

I hem anat aprenent a transformar la ràbia 

i el dolor en un bonic record vostra, 

que ens impulsa a viure la vida amb més força. 

Amb la força que teníeu i que veu repartir aquell dia, 

mentre sonava “nana zulú” i us acomiadàveu de nosaltres.

Sou estrelles, sou àngels, 

sigueu el que sigueu us tindrem sempre als nostres cors.